Aquest és un treball que vaig iniciar amb Alejandra Rodríguez per al curs de català. És un tema més del marc històric i social de la llengua catalana. No sé si us serà d'utilitat, però com que l'he de reduir de 492 paraules a un centenar l'he volgut compartir amb vosaltres.
Nasqué al final del segle XI al sud de França i perdurà
fins al s. XIII. Ràpidament s’estengué a Catalunya i al nord d’Itàlia, i es
convertí en la representació literària culta de l’època escrita en occità i
d’autor conegut, el trobador. Aquests dos trets la distingeixen de la poesia culta
anterior, escrita en llatí; de l'èpica, iniciada al segle X; i de la lírica popular, d'autor anònim i llenguatge
vulgar. Els trobadors catalans més destacats són els tres Guillems: Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany i Cerverí de
Girona (Guillem de Cervera, encara que algun autor digui que no són la mateixa persona).
Malgrat la diversa procedència dels autors, la poesia
trobadoresca és escrita de manera uniforme i amb pocs trets dialectals. El trobador, un senyor
feudal, componia els poemes i la música que l’acompanyava (musica trobadoresca) ja
que la lírica trobadoresca es creà amb l’objectiu de ser cantada, cosa que
suposa que lletra i música conformen un tot indestriable. El seu caràcter
cortesà feia possible que fos
interpretada pels joglars, molts a sou d’un trobador, a altres corts molt
allunyades.
Ben aviat començaren a formar-se tendències estilístiques
divergents, tant pel que fa a l’expressió, més senzilla (trobar lèu),
més culte (trobar ric) o més fosca i difícil (trobar clus); com a l’estricta
versificació, on la rima és rigorosament
consonàntica i l’estrofa, anomenada cobla, té un nombre de versos
determinat, excepció feta de l’última, anomenada tornada, que és més breu.
A la poesia trobadoresca trobem dos gèneres fonamentals: el
sirventès, gènere de caire polític i satíric que servia per expressar
l’enemistat o rivalitat entre el trobador i una altra persona (senyor feudal o
eclesiàstic), i la cançó, composició amorosa en què el poeta lloa i idealitza la dama estimada que és amagada
sota un pseudònim anomenat “senhal” descrit a la tornada.
L’amor cortès és la peça poètica per excel·lència de la lírica trobadoresca i rep
aquest nom perquè el seu contingut és amorós i es desenvolupa a la cort. Els personatges
que hi apareixen són: la dama, dona casada i noble a qui va adreçat el poema;
l’om, el trobador i vassall de la dama, el qual passa per quatre etapes: fenhedor ("tímid"), pregador
("suplicant"), entenedor ("enamorat tolerat") i drutz
("amant"); el gilós o marit, que no tolera el festeig del trobador i
és presentat com l’enemic; i els lausengiers, que són els còmplices del marit i
proven de malmetre la relació dels enamorats.
Si tenim en compte
els costums matrimonials de conveniència de l’època, apreciem que tan sols
l’amor que provenia de l’adulteri era considerat com autèntic, aquest sentiment creà, llavors,
el concepte idealista de l‘amor-virtut: Qui està enamorat és virtuós i qui és
virtuós ha d’estar enamorat. Aquest principi ens permet observar el concepte
feudal, però, sobretot, cavalleresc d’aquella època que, amb l’herència d’Ovidi, principalment, i
de la literatura àrab, concreta la concepció posterior de l’amor a Occident.
